JPR és una eina que em permet publicar música a les botigues digitals. Per treballs musicals que difícilment trobarien lloc en el catàleg de segells discogràfics del mercat, jazzístic o no jazzístic. Això és tècnicament possible amb la plataforma www.feiyr.com d’una manera no gaire complicada. Diria que, en cada treball, hi ha dues feines importants. Una, la producció musical, que inclou la gravació, la mescla i la masterització. I dos, la producció artística, és a dir, sel·leccionar músiques, gràfics i textos, donar forma a tot plegat tot definint el missatge o relat que serà el segell del treball. Tenir un segell pròpi em permet prendre totes les decisions en relació a la música.

Entre el 2007 i el 2009 vaig estar mesos composant i decidint quina música volia en el meu primer treball en format “guitarra baixa solo”. Tot pensant si tenia sentit o no cada una de les peces, si tenia sentit l’ordre en que apareixerien al CD, si havien de ser totes pròpies o hi hauria versions o composicions d’altri, si era millor no tantes peces i llavors quines treia i com refeia l’ordre. Cada peça fou un projecte en si mateix, algunes van exigir recerca instrumental (estudis, gimnàs, etc), sessions de gravació un i altre cop. Després, decidir cóm seria la portada, quins dibuixos o fotos o quina distribució hi hauria en la carpeta.

Vaig començar a cercar alguna discogràfica que volgués publicar el meu CD. Com que era el primer cop, vaig pensar que seria relativament senzill. Potser no tenia els contactes o no tenia ni idea de cóm es fa, el cas és que no vaig trobar cap discogràfica per això.

Vaig enviar el meu CD a un segell especialitzat en world music i flamenco. Molt amablement el van rebre i, poc després, em van dir que "Pero Jordi, si son solos de bajo". El principi d'un procés sempre te certes dificultats. Ja vaig veure que el meu treball no encaixaria en qualsevol discogràfica.

Després vaig probar amb un segell especialitzat en jazz. També molt amablement el va rebre i el va escoltar. Finalment el que em va dir va ser que el que jo havia fet no encaixava en cap de les quatre línies de publicació que el seu segell mantenia. -És que el que tu fas és “jazz d’autor”!- va dir-me, tot refusant publicar-ho. Em va agradar aquesta definició de la meva música: "jazz d'autor"...

No vaig recercar gaire més. Al final, aquests CD de música instrumental fets per “músics locals” es poden vendre en els concerts. I al 2009 els CD ja es podien comprar per internet.

Altres em van oferir un tracte curiós: "el músic paga tot i nosaltres el posem en el nostre catàleg, si vols campanya de promoció i enviar els cd al nostre mailing, has de pagar apart."

Per això vaig pensar en “Juan Palomo Records”: és la meva música, ningú més a posat un cèntim, si necessito una campanya de promoció ja me la pagaré jo igualment. I així vaig començar a publicar els meus propis treballs. Pel camí he conegut diferents maneres de connectar amb les botigues digitals, he aprés sobre el procés de mescla i el de mastering. Per mí el més difícil és entendre el màrketing...