Baix Acústic Solo
He desenvolupat un discurs en solo amb la guitarra baixa acústica. El repertori incorpora composicions pròpies i estàndards de jazz.
Al 2005 vaig anar a NY per un concert amb Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda, i vaig trobar el meu primer baix acústic en una botiga de guitarres. Estava molt maltractat però hi vaig creure de seguida. Tot va canviar llavors. No era molt feliç amb les coses del baix elèctric i no tenia prou amb les coses del contrabaix. I sempre havia tocat la guitarra. Necessitava un altre cosa i aquell instrument encaixava.
I des d'aquella època en la meva activitat diària hi ha tocar / improvisar / composar amb aquest instrument. I és en aquesta cuina on han nascut tots aquests projectes:
Akixí (2009), La Nit (2012), Inabastable (2014) i So Tender.
Akixí (2009) tenia de segon títol "Bass Solo Opera Prima". I ja va ser una recopilació de improvisacions pures i de composicions, tot amb la guitarra baixa. El modus operandi era engegar la gravadora i tocar (repertori) o improvisar o composar. En aquell temps en deia "bucejar en el subconscient". I és que l'objectiu principal era connectar amb les emocions, potser la música després podria transmetre quelcom i algú, en escoltar-la, podria experimentar connexions pròpies. No sé si era massa fantasiós però aquesta manera de fer m'ajudava a anar a fons amb la instropecció, que és el títol de la primera peça.
La Nit (2012) és la recopilació de músiques que vaig composar per una obra de teatre coordinada per Pep Tosar: "Un dia d'aquests". Havien de ser composicions originals. En aquell moment (2012) ja portava anys fent sessions de baix sol en algunes ermites a Lugo (Santa Maria de Valonga, Airexa, Meira, Penamazada) i aquesta feina va ser una excusa fantàstica per concretar totes aquelles improvisacions en peces (amb principi i final).
En aquest punt, el meu discurs era farcit de improvisacions, peces pròpies i algunes peces d'altri. També dedicava força estona a tocar estandards de jazz però com a diversió (de cap manera estaven connectats al meu subconscient...)
Inabastable (2014) son les improvisacions o, pràcticament, podem dir-ne composicions a temps real, fetes els dies després de morir el pare. Santa música. Molts artistes estariem al psiquiàtric si no fos per això. Vaig escriure un diari de l'experiència i potser a algú li pot resultar útil.
Un temps després, amb més hores de vol, m'atrevia a fer concerts en que part del repertori eren peces pròpies i part eren estàndards de jazz. L'experiència, però, no era molt satisfactòria (per mi). En les composicions pròpies em podia connectar a fons i el que estava explicant tenia un sentit trascendental i, si funcionava, eren grans moments. Si ara intercalava un blues o un estàndard, semblava que despertés del somni i desapareixia la màgia. Era un repte gestionar això.
Per això So Tender. Tenia la opció de no tocar estàndards. Però la gràcia era precisament trovar la manera de fer-ho amb la mateixa profunditat que les composicions pròpies. El que vaig pensar és que calia tocar aquells temes com si fossin composicions meves. Cada peça que toqués hauria de tenir una connexió amb alguna emoció o conjunt d'emocions pròpies, tal com son les composicions. I, per arribar fins al final, cap composició pròpia en aquest treball. Muntar el repertori no va ser inmediat, és clar, però molt gratificant.
I, actualment, estic en disposició de fer concerts en solitari, i el repertori pot ser únicament de composicions pròpies, únicament de estàndards de jazz, o una barreja.
També estic en disposició d'afegir conferència/masterclass per qualsevol mena de estudiants de música i/o de public.
Escolta algunes peces d'aquests discs...
El primer tema és “So Tender”, de Keith Jarrett. Dona nom a l’àlbum. El vaig sentir en directe en algun festival de Vitoria en els 90 i després sempre en els “Standards Vol.2” del Keith Jarrett Trio, que escoltava compulsivament en aquell temps. 30 anys després, el meu fill Ricard toca el piano, i hem tocat aquesta peça al menjador. “So Tender” vol dir “tan tendre”, com ell; aquesta és la referencia emotiva que tinc per entrar en la interpretació.
Com la vaig gravar no sabia que seria la primera de l’àlbum, vaig fer-ne un parell de versions amb solo curt i després un altre amb el solo ben llarg, per experimentar. I aquesta va ser la bona.
El segon tema és “Turn Out The Stars”, de Bill Evans. He crescut amb aquesta peça, la tinc al meu repertori des de fa anys... Sempre he escoltat Bill Evans. No sé el sentit que li va donar ell a la seva composició, però en un àlbum del meu admirat Chano Domínguez la titula en castellà: “Tu enciendes las estrellas”; i automàticament veig a la meva filla, la Núria; aquest és el sentit que li puc donar jo.
Sempre en les sessions de impro o de composició hi ha un moment en que sembla que està tot dit per avui i que el millor es deixar-ho. Després, sempre hi dubto. Tot està en el nostre cap, o sigui que amb la preparació adequada podríem continuar, només falta saber cóm. De vegades, en aquests moments, de pur cansament abaixes els filtres que inconscientment poses sobre el que et raja i, surt aquell tros de musica irrepetible, després ja estaràs massa cansat. Aquesta peça és la darrera d'una de les últimes sessions, amb aquesta sensació de fora de temps però amb la fe de que tot és possible si fas el que has de fer. El resultat m'agradava des de la primera audició. Més endavant, el meu amic el Jordi Farrés, que també va conèixer el Sean Levitt, em va explicar que el Sean deia que, si ets artista, has de poder fer que passi "allò", les paraules eren "make it happen". Jo admirava el Sean, però la meva relació amb ell, trenta anys enrere, era difícil; quan ell estava lúcid i ens trobàvem a la porta del Taller de Músics, em prenia el pel: "¿Qué haces en la telefónica, tio? ¿Qué pasa contigo?". Després, en els concerts, sempre recercava allò…I allò no estava farcit només de notes i ritme, també hi havia màgia.
Aquesta peça està produïda agafant de partida una "impro-exabrupte": Pensar en fer un renec, sense preparar comences a tocar el que surti y a una velocitat en que no puguis prendre decisions conscients.
Després he muntat la peça tot pensant en escenificar la idea inicial: L'exabrupte mateix, la repetició (quan estàs molt enfadat no tens prou amb un renec) i la sortida, afectada i tot dient coses sense sentit.
La peça "La Nit", que dona nom al disc. No vaig escriure res en aquell moment. Va començar com una exploració melòdica i es va ajuntar amb la por per el meu pare, ja malalt. Llavors hi vaig afegir mar (els arpegis), que és el que el meu pare, aquarelista, pintava sovint.
Aquesta peça està inspirada en el text de Julio Wallovits per l'obra "Un dia d'aquests". L'acció passa en unes escales...
Al 2008, com vaig compondre aquesta peça, ja havia un desastre humanitari a Gaza. Segurament no tinc tota la informació, ni soc expert en història, però... Vaig pensar que el mateix que havien patit els jueus en la segona gran guerra ho estaven patint els palestins. I, segurament, el cúmul de circumstàncies que van fer que els alemanys permetessin que tot allò passes sigui semblant al cúmul de circumstàncies que fan que els jueus permetin el que passa actualment.
L'entrada de la peça té a veure amb "Hey Jude" dels Beatles. Vaig llegir que originalment era "Hey Jules" i algú ho va canviar en la producció... m'es igual. Era de justicia poética posar en la mateixa frase "Hey Jude" i "Hey Gaza". En la peça, la mateixa melodia la toca un instrument i l'altre l'acompanya; i després intercanvien rols.
Explícitament es una cançó d'amor. La proposta era composar-la sense filtrar, encara que fos massa dolça o encara que tingués referències no acceptades. Una cançó d'amor en que l'amor és explícit.
Video
Video
Video
Video
